Τετάρτη 3 Απριλίου 2024

Ηγεμονικός ανταγωνισμός Μεγάλων Δυνάμεων

Ζούμε σε μια εποχή πρωτοφανών στρατιωτικών εντάσεων που απειλούν με έκρηξη παγκοσμίου πολέμου. Από το 2022 δύο περίπου ίσες στρατιωτικές δυνάμεις – η Ρωσία και οι ΗΠΑ με τους συμμάχους τους, με εντολοδόχο το Κίεβο- έχουν εμπλακεί σε πόλεμο, καταστρέφοντας την Ουκρανία και προκαλώντας εκατοντάδες χιλιάδες θανάτους. Η Μέση Ανατολή βρίσκεται στα πρόθυρα γενικευμένου πολέμου εδώ και μήνες, καθώς το Ισραήλ συνεχίζει να σφαγιάζει Παλαιστίνιους στη Γάζα με τη βοήθεια και την υποστήριξη των ΗΠΑ. Και οι εντάσεις μεταξύ δύο άλλων περίπου ίσων στρατιωτικών δυνάμεων – των ΗΠΑ και της Κίνας – έχουν κλιμακωθεί σε τεράστιο βαθμό, εγείροντας την προοπτική ένοπλης σύγκρουσης στη Νότια Σινική Θάλασσα.

Οι ΗΠΑ εξακολουθούν να είναι η κυρίαρχη δύναμη, η Κίνα είναι η ανερχόμενη οικονομική δύναμη και η Ρωσία είναι μια μεγάλη στρατιωτική δύναμη, με πολύ ισχυρότερη οικονομία από ό,τι φανταζόταν η Δύση. Αυτές οι τρεις Μεγάλες Δυνάμεις ανταγωνίζονται για την ηγεμονία και μπαίνουν σταδιακά σε έναν μακάβριο χορό πολέμου. Είναι βέβαιο ότι τα παγκόσμια πράγματα δεν παρουσίαζαν τέτοια εικόνα τα πρώτα χρόνια του 21ου αιώνα. Πως μπορούμε να ερμηνεύσουμε την αλλαγή;

Ένας τρόπος είναι να στηριχθούμε στην επικρατούσα φιλελεύθερη ιδεολογία, όπως προκύπτει για παράδειγμα από το έργο του Robert Keohane. Οι ΗΠΑ είναι φάρος της φιλελεύθερης δημοκρατίας και άξονας μιας διεθνούς θεσμικής συνεργασίας μεταξύ των χωρών που αποκλείει την απροκάλυπτη ηγεμονική κυριαρχία. Αυτή τη στιγμή βρίσκονται σε διαμάχη με αυταρχικές δικτατορίες στην Κίνα και τη Ρωσία, οι οποίες απειλούν τη διεθνή ισορροπία. Όλοι όσοι πιστεύουν στα ατομικά δικαιώματα και τις δημοκρατικές ελευθερίες πρέπει να ταχθούν στο πλευρό τους

Οι υποστηρικτές αυτών των απόψεων έχουν για χρόνια γιγαντιαία επιρροή στην εξωτερική πολιτική των ΗΠΑ, ουσιαστικά διαμορφώνοντάς την επί δεκαετίες. Δυστυχώς γι’ αυτούς, οι ισχυρισμοί τους δεν αντέχουν σήμερα ούτε μια στιγμή κριτικού προβληματισμού. Αλλά δεν χρειάζεται καν να μπούμε σε τέτοια διαδικασία. Η γενοκτονία των Παλαιστινίων από το Ισραήλ στη Γάζα τις έχει διαψεύσει στην πράξη. Ο Παγκόσμιος Νότος γελάει με την παραμικρή τους μνεία.

Μια καλύτερη ερμηνεία θα μπορούσε να προκύψει μέσω της λεγόμενης ρεαλιστικής θεώρησης της παγκόσμιας γεωπολιτικής, όπως για παράδειγμα στο έργο του John Mearsheimer, ο οποίος έχει διακριθεί ως σφοδρός επικριτής της Δύσης στην Ουκρανία. Οι Μεγάλες Δυνάμεις επιδιώκουν αναπόφευκτα την ηγεμονία και αυτό που έχει σημασία είναι η συσχέτιση των υλικών παραγόντων, όπως ο πληθυσμός, η οικονομική παραγωγή και στρατιωτική δύναμη. Οι ΗΠΑ υποτίμησαν δραματικά τη Ρωσία πιστεύοντας ότι θα μπορούσαν να την υπονομεύσουν μέσω ενός στρατιωτικού ενδιάμεσου φορέα σε συνδυασμό με εκτεταμένες οικονομικές κυρώσεις. Η ηγεμονική δύναμη ενήργησε ανόητα και θα πληρώσει το τίμημα.

Η ρεαλιστική θεώρηση έχει άμεση απήχηση για όσους βλέπουν τον κόσμο μέσα από τους φακούς της κλασικής πολιτικής οικονομίας. Αλλά εξακολουθεί να είναι περιορισμένη. Τι στηρίζει την άνοδο της Κίνας και την επιστροφή της Ρωσίας; Ποιοι είναι οι υποκείμενοι δομικοί παράγοντες που οδηγούν τις τρεις Μεγάλες Δυνάμεις στον ανταγωνισμό για την ηγεμονία, ωθώντας τον κόσμο προς έναν καταστροφικό πόλεμο; Αυτά τα ερωτήματα έχουν ζωτική σημασία και πρέπει να απαντηθούν.


Η μαρξιστική θεωρία του ιμπεριαλισμού

Ο μαρξισμός προσφέρει την πιο πειστική απάντηση εντοπίζοντας τους υποκείμενους παράγοντες στις εκμεταλλευτικές και καταπιεστικές σχέσεις του παγκόσμιου καπιταλισμού. Η ανάλυση του ιμπεριαλισμού παραμένει μια από τις πιο διαχρονικές συνεισφορές της Αριστεράς στη διεθνή γεωπολιτική, τόσο σε επίπεδο ιδεών όσο και σε επίπεδο λαϊκών κινημάτων.

Το πλέον καθιερωμένο επιχείρημα αναπτύχθηκε, φυσικά, από τον Λένιν, που βασίστηκε κυρίως στον Χίλφερντινγκ. Και οι δύο είχαν να αντιμετωπίσουν τον κλασικό ιμπεριαλισμό του τελευταίου τετάρτου του 19ου και των πρώτων δεκαετιών του 20ού αιώνα, όταν κυρίως Ευρωπαίοι αποικιοκράτες μοίρασαν μεταξύ τους την Αφρική και άλλα μέρη του κόσμου, δημιουργώντας τεράστιες εδαφικές αυτοκρατορίες, για να αλληλοσπαραχθούν στη συνέχεια, με πολύνεκρες σφαγές. Οι υποκείμενες δυνάμεις συνοψίστηκαν στο «χρηματιστικό κεφάλαιο», δηλαδή στο μονοπωλιακό βιομηχανικό και εμπορικό κεφάλαιο που συγχωνεύτηκε με το τραπεζικό κεφάλαιο, με τις τράπεζες στο τιμόνι.

Η επιδίωξη του χρηµατιστικού κεφαλαίου ήταν να δηµιουργήσει εδαφικές αυτοκρατορίες, ώστε να εξασφαλίσει εξαιρετικά κέρδη µέσω της εξαγωγής εµπορευµάτων και της εξαγωγής δανειστικών κεφαλαίων. Τα κέρδη που έτσι αποσπάστηκαν από τις αποικίες επέτρεψαν στους καπιταλιστές να εξαγοράσουν ένα στρώμα της εργατικής τάξης, την «αριστοκρατία της εργασίας».

Για να επιτύχει τους εδαφικούς του στόχους, το χρηματιστικό κεφάλαιο χρειαζόταν τη στρατιωτική υποστήριξη του δικού του κράτους, και έτσι ο κόσμος χωρίστηκε σε (κυρίως ευρωπαϊκές) αυτοκρατορίες που αντιπαρατέθηκαν μεταξύ τους. Οι αργοπορημένοι, δηλαδή η Γερμανία, η Ιαπωνία και οι ΗΠΑ, προσπάθησαν να ξαναμοιράσουν τον κόσμο εδαφικά, ώστε να αποκτήσουν μερίδιο από τα κέρδη. Ακολούθησε ο Πρώτος Παγκόσμιος Πόλεμος, που έφερε τις εκατόμβες στα πεδία της Φλάνδρας και αλλού.

Ο ιμπεριαλισμός συνέχισε να χαρακτηρίζει τον 20ό αιώνα, με άξονα τις ΗΠΑ, αλλά πήρε πολύ διαφορετική μορφή καθώς οι τυπικές αποικιακές αυτοκρατορίες έφτασαν στο τέλος τους. Στο δεύτερο μισό του αιώνα οι ηγεμονικές ΗΠΑ κυριάρχησαν σε μεγάλο μέρος αυτού που τότε ονομαζόταν Τρίτος Κόσμος, ενώ παράλληλα βρέθηκαν αντιμέτωπες με την ΕΣΣΔ και τους συμμάχους της. Υπήρξε ένας διαρκής Ψυχρός Πόλεμος, αλλά όχι μια γενικευμένη πολεμική ανάφλεξη, εν μέρει λόγω της πυρηνικής ισορροπίας του τρόμου.

Τα επιχειρήματα του Λένιν και του Χίλφερντινγκ στην ουσία δεν ίσχυαν κατά τις δεκαετίες που ακολούθησαν τον Β’ Παγκόσμιο Πόλεμο. Υπήρχαν βέβαια μεγάλες μονοπωλιακές επιχειρήσεις, τόσο αμερικανικές όσο και ευρωπαϊκές, που άπλωναν τα πλοκάμια τους σε όλο τον κόσμο. Ωστόσο, οι χρηµατοπιστωτικές δραστηριότητες ελέγχονταν σε µεγάλο βαθµό, η εξαγωγή δανειακών κεφαλαίων ήταν περιορισµένη, και ποτέ δεν τέθηκε ζήτηµα κυριαρχίας των τραπεζών επί της ιδιωτικής βιοµηχανίας. Οι πολυεθνικές των ΗΠΑ αποσπούσαν κέρδη από την περιφέρεια χωρίς να χρειάζονται εδαφική αυτοκρατορία. Τότε η Αριστερά παρήγε θεωρίες «εξάρτησης» και «υπανάπτυξης» που στήριξαν τα αντιιμπεριαλιστικά κινήματα σε όλο τον κόσμο.

Την περίοδο εκείνη, οι ΗΠΑ μπορεί να καταπίεζαν και να εκφόβιζαν τις χώρες της περιφέρειας, αλλά ο κύριος αντίπαλός τους ήταν η ΕΣΣΔ. Εξάλλου, ο στρατιωτικός ανταγωνισμός μεταξύ των ιστορικών ιμπεριαλιστικών χωρών έληξε το 1945 και δεν επανήλθε ποτέ. Όταν η ΕΣΣΔ κατέρρευσε το 1991, οι ΗΠΑ αναδείχθηκαν σε μοναδικό παγκόσμιο ηγεμόνα. Για μια στιγμή φάνηκε ότι η παλιά θεωρία του Κάουτσκι για τον «υπεριμπεριαλισμό» είχε επαληθευτεί, δηλαδή ότι ο ανταγωνισμός μεταξύ των ιμπεριαλιστών θα οδηγούσε τελικά σε μια κυρίαρχη δύναμη που θα εξουδετέρωνε μόνιμα τους ηγεμονικούς ανταγωνισμούς.

Η άνοδος του καπιταλισμού στην Κίνα, τη Ρωσία και αλλού στον 21ο αιώνα έβαλε τέλος σε τέτοιες φαντασιώσεις. Ο ιμπεριαλισμός και ο αγώνας για ηγεμονία σήμερα θυμίζουν την εποχή του Λένιν και του Χίλφερντινγκ, αλλά είναι επίσης βαθιά διαφορετικοί. Μερικά από τα βασικά χαρακτηριστικά τους συνοψίζονται παρακάτω με βάση το πρόσφατο βιβλίο μας, «Η κατάσταση του καπιταλισμού».


Παγκοσμιοποίηση και χρηματιστικοποίηση

Το μονοπωλιακό βιομηχανικό και εμπορικό κεφάλαιο κυριαρχούν σήμερα στην παγκόσμια αγορά. Οι μεγάλες πολυεθνικές κυβερνούν τον παγκόσμιο καπιταλισμό, προερχόμενες κυρίως από τις ΗΠΑ και την Ευρώπη, αλλά όλο και συχνότερα από την Κίνα και άλλα μέρη του κόσμου. Το χαρακτηριστικό τους γνώρισμα είναι η διεθνοποίηση της παραγωγής και όχι η εξαγωγή εμπορευμάτων. Η υπέρβαση των εθνικών συνόρων με στόχο την παραγωγή προϊόντων και τη δημιουργία κερδών είναι, φυσικά, μια παλιά πρακτική των καπιταλιστικών επιχειρήσεων. Η έκτασή της κατά τις τελευταίες τέσσερις δεκαετίες δεν έχει προηγούμενο και ακόμη πιο σημαντική είναι η μορφή που παίρνει.

Η διασυνοριακή παραγωγή είναι πλέον δυνατή χωρίς ο καπιταλιστής να έχει απαραίτητα άμεσα δικαιώματα ιδιοκτησίας επί του παραγωγικού δυναμικού. Τεράστιες αλυσίδες παραγωγής περικυκλώνουν τον κόσµο, µε τις εµπλεκόµενες επιχειρήσεις να συνδέονται συχνά µεταξύ τους µόνο µε συµβόλαια. Η επικεφαλής πολυεθνική καθορίζει τους όρους της αλυσίδας όσον αφορά την τιµολόγηση, την πίστωση, την τεχνολογία, την παράδοση των προϊόντων, κ.ο.κ., επιδιώκοντας υψηλά κέρδη για τον εαυτό της.

Ταυτόχρονα, η αλυσίδα επιτρέπει σε µια µικρή βιοµηχανική επιχείρηση, π.χ. στην Τουρκία ή την Ταϊλάνδη, να προσδώσει διεθνή χαρακτήρα στην παραγωγή της χωρίς να µετακοµίσει ή να χάσει την ιδιοκτησία επί του δικού της παραγωγικού δυναμικού. Τουλάχιστον τα δύο τρίτα του παγκόσµιου εµπορίου πραγµατοποιούνται µέσα σε αλυσίδες παραγωγής που κυριαρχούνται από πολυεθνικές επιχειρήσεις, ενώ υπάρχουν και αλυσίδες που προέρχονται από την περιφέρεια.

Την ίδια περίοδο, οι χρηµατοπιστωτικές δρσστηριότητες έγιναν επίσης παγκόσµιες µε πρωτοφανείς τρόπους, που συνοψίζονται ως χρηµατιστικοποίηση του καπιταλισµού. Γιγαντιαίες τράπεζες και «σκιώδεις τράπεζες», δηλαδή επενδυτικά ταμεία, κερδοσκοπικά ταμεία, και άλλα συναφή, λειτουργούν συνεχώς και σε πραγματικό χρόνο στις διεθνείς αγορές. Οι εξαγωγές κεφαλαίου είναι τεράστιες, κυρίως μεταξύ των παλαιών καπιταλιστικών χωρών, αλλά υπάρχουν επίσης σημαντικές ροές προς την περιφέρεια. Οι ροές περιλαμβάνουν κυρίως δανειακά κεφάλαια για τη χρηματοδότηση κρατών, καθώς και ιδιωτικών επιχειρήσεων. Κρίσιμο είναι ότι πλέον υπάρχουν και σημαντικές ροές ανάμεσα στις περιφερειακές χώρες.

Οι διεθνοποιημένες παραγωγικές επιχειρήσεις και οι παγκόσμιες χρηματοπιστωτικές επιχειρήσεις έχουν δημιουργήσει την πιο επιθετική σύζευξη κεφαλαίων στην ιστορία. Δεν συγχωνεύονται και καμία από τις δύο μορφές δεν κυριαρχεί επί της άλλης – δεν υπάρχει σήμερα χρηματιστικό κεφάλαιο κατά τον τρόπο του Λένιν ή του Χίλφερντινγκ. Αντίθετα, οι μεγάλες πολυεθνικές κατέχουν άμεσα τεράστια ρευστά κεφάλαια και τα διαθέτουν στις χρηματοπιστωτικές αγορές. Η Microsoft ή η Pfizer αλληλεπιδρούν συνεχώς με τις χρηματοπιστωτικές επιχειρήσεις, αλλά καμία τράπεζα δεν μπορεί να τους πει τι να κάνουν.

Αυτή η σύζευξη κεφαλαίων είναι το οικονομικό θεμέλιο του σύγχρονου ιμπεριαλισμού. Δεν επιδιώκουν εδαφική αποκλειστικότητα, ούτε χρειάζονται τυπικές αυτοκρατορίες. Αυτό που χρειάζονται είναι, πρώτον, ένα θεσμικό πλαίσιο που να τους επιτρέπει να επεκτείνουν την παγκόσμια αγορά και να κυριαρχούν πάνω της και, δεύτερον, μια ασφαλή μορφή παγκόσμιου χρήματος για την εξόφληση υποχρεώσεων και την αποθησαύριση της αξίας σε παγκόσμιο επίπεδο. Το κράτος που μπορεί να ανταποκριθεί με τον καλύτερο τρόπο σε αυτές τις απαιτήσεις είναι αυτό που θα διεκδικήσει με αξιώσεις την ηγεμονία.

Η ηγεμονική θέση των ΗΠΑ απορρέει από την υπεροχή τους σε πολυμερείς οργανισμούς, όπως το ΔΝΤ, η Παγκόσμια Τράπεζα και ο ΠΟΕ, καθώς και από την ικανότητά τους να καθορίζουν το νομικό και πρακτικό πλαίσιο του διεθνούς εμπορίου, δηλαδή τους κανόνες της λογιστικής, της χρηματοδότησης, των επενδύσεων κ.λπ. Πάνω απ’ όλα, απορρέει από την ικανότητα της Ομοσπονδιακής Τράπεζας να ελέγχει την πρόσβαση στο δολάριο ως παγκόσμιου χρήματος μέσω των συμφωνιών ανταλλαγής συναλλάγματος και άλλων μέσων. Φυσικά, το τελικό θεμέλιο είναι η παγκόσμια στρατιωτική τους ισχύς.

Η συνολική ισχύς των ΗΠΑ είναι έκδηλη. Τα χρηματοπιστωτικά τους ιδρύματα ελέγχουν τους πολύπλοκους μηχανισμούς των παγκόσμιων συναλλαγών, της εκκαθάρισης και των πληρωμών. Οι πολυεθνικές τους παράγουν και εμπορεύονται σε όλο τον κόσμο, με ορισμένους από αυτούς τους γίγαντες να κυριαρχούν στις αναδυόμενες νέες τεχνολογίες. Οι στρατιωτικές της δυνάμεις περικυκλώνουν τον πλανήτη, και ένας θηριώδης στρατιωτικός προϋπολογισμός επισκιάζει τους υπόλοιπους. Οι παλαιές ιμπεριαλιστικές χώρες υποτάσσονται στις ΗΠΑ από γεωπολιτική άποψη. Οι δικές τους βιομηχανικές και χρηματοπιστωτικές επιχειρήσεις έχουν προσαρμοστεί σε μεγάλο βαθμό στο παγκόσμιο πλαίσιο που υπαγορεύει η Ουάσινγκτον.

Η άρχουσα τάξη των ΗΠΑ έχει διαμορφώσει τη σημερινή μορφή της παγκόσμιας οικονομίας και έχει αποκομίσει τεράστια οφέλη από την ηγεμονική της θέση. Πρωταρχικό της όφελος είναι η ελευθερία να ασκεί νομισματική πολιτική που επηρεάζει τον υπόλοιπο κόσμο και ταυτόχρονα να απολαμβάνει μια καθαρή μεταφορά πόρων από τις χώρες που αναγκάζονται να διατηρούν τεράστια αποθέματα δολαρίων. Ωστόσο, όπως συχνά συμβαίνει στην ιστορία, οι ΗΠΑ κατέληξαν να πληρώνουν το τίμημα της επιτυχίας τους.


Η αυξανόμενη πρόκληση

Κατά πρώτο λόγο, η διεθνοποίηση της παραγωγής και των χρηματοπιστωτικών δραστηριοτήτων επέτρεψε στην άρχουσα τάξη των ΗΠΑ, αλλά και των συμμάχων της, να ασκήσει πρωτοφανείς πιέσεις στους δικούς τους εργαζόμενους. Δεν υπάρχει «αριστοκρατία της εργασίας» σε ολόκληρη τη Δύση, η οποία υποτίθεται ότι εξαγοράζεται από πλεονάσματα που έρχονται από το εξωτερικό. Ακριβώς το αντίθετο ισχύει. Υπάρχουν τεράστιες ανισότητες στο εισόδημα και τον πλούτο, παρακμή των εγχώριων υποδομών και της κοινωνικής πρόνοιας, μια απελπισμένη μεσαία τάξη και τεράστια στρώματα εργαζόμενης φτώχειας.

Κατά δεύτερο και εξίσου σημαντικό λόγο, τυφλωμένη από την αλαζονεία της, η άρχουσα τάξη των ΗΠΑ παρερμήνευσε τις παγκόσμιες εξελίξεις. Η διεθνοποίηση της παραγωγής και των χρηματοπιστωτικών δραστηριοτήτων επέτρεψε την εμφάνιση περαιτέρω κέντρων καπιταλιστικής συσσώρευσης στην περιφέρεια. Εμφανίστηκαν παραγωγικά και χρηματοπιστωτικά κεφάλαια με διεθνή προσανατολισμό, κυρίως στην Κίνα, αλλά και στη Ρωσία, την Ινδία, τη Βραζιλία και αλλού. Υποστηριζόμενα από τα κράτη τους, δημιούργησαν κέντρα δυναμικής εγχώριας συσσώρευσης και άρχισαν να ανταγωνίζονται στην παγκόσμια αγορά. Ομοίως με τους ανταγωνιστές τους στις ΗΠΑ, αλλά και στην Ευρώπη και την Ιαπωνία, επιδιώκουν ευνοϊκές θεσμικές συνθήκες και ελεγχόμενη πρόσβαση σε μια αξιόπιστη μορφή παγκόσμιου χρήματος.

Η αμφισβήτηση της ηγεμονίας των ΗΠΑ πηγάζει εξ ολοκλήρου από τη θεαματικά αναδιαμορφωμένη περιφέρεια. Οι ανερχόμενες δυνάμεις απαιτούν λόγο στη θεσμική ρύθμιση της παγκόσμιας αγοράς, συμπεριλαμβανομένου του παγκόσμιου χρήματος. Σε αντίθεση με τα μεταπολεμικά χρόνια, και σε αντιστοιχία με την εποχή του Λένιν, η αναδυόμενη ηγεμονική διαμάχη δεν έχει ιδεολογικό περιεχόμενο, αλλά καθοδηγείται αποκλειστικά από τα καπιταλιστικά οικονομικά συμφέροντα. Αυτός είναι εν τέλει ο λόγος που καθίσταται εξαιρετικά επικίνδυνη η προοπτική ενός γενικευμένου πολέμου.

Δεν υπάρχει προφανής διευθέτηση στην οποία θα μπορούσαν να καταλήξουν οι ΗΠΑ με τους ανταγωνιστές τους. Η ίδια η κοινωνία τους μαστίζεται από διαφωνίες και διχασμό. Από καιρό έχασαν την παγκόσμια υπεροχή τους στη μεταποίηση. Πρόσφατα περιέπεσαν στη δεύτερη θέση στο παγκόσμιο εμπόριο. Η στρατιωτική τους μηχανή είναι γιγαντιαία, αλλά η πραγματική αποτελεσματικότητά της είναι συζητήσιμη. Σίγουρα οι ΗΠΑ διατηρούν τη χρηματοπιστωτική και τη νομισματική πρωτοκαθεδρία, αλλά αυτό δεν αρκεί για να διασφαλίσει τη θέση τους ως αδιαμφισβήτητου ηγεμόνα. Αυτές οι μέρες έχουν παρέλθει οριστικά.

Ωστόσο, θα ήταν σοβαρό λάθος να υπερεκτιμήσουμε τη δύναμη των διεκδικητών της ηγεμονίας. Η Κίνα κατέχει αποθεματικά περίπου 3 τρισ. δολαρίων, αλλά μεγάλο μέρος τους φυλάσσεται στο εξωτερικό και οποιαδήποτε σημαντική πτώση της αξίας του δολαρίου θα έβλαπτε τη χώρα άμεσα. Επιπλέον, οι διεθνείς συναλλαγές των κινεζικών τραπεζών και επιχειρήσεων διεκπεραιώνονται κυρίως σε δολάρια, με συνολική έκθεση ύψους ίσως και 2 τρισ. Όλα αυτά χωρίς καν να αναφέρουμε τα εσωτερικά προβλήματα της Κίνας, καθώς η ταχεία καπιταλιστική συσσώρευση έχει φτάσει στο τέλος της και το ποσοστό κέρδους έχει υποχωρήσει.

Για το ορατό μέλλον, οι ΗΠΑ θα παραμείνουν η κυρίαρχη παγκόσμια δύναμη και η κύρια απειλή για την παγκόσμια ειρήνη, εγκλωβισμένες στον αγώνα για την υπεράσπιση της ηγεμονίας τους. Οι ανταγωνιστές τους, εξάλλου, είναι κάθε άλλο παρά φορείς μιας καλύτερης υπόσχεσης για την ανθρωπότητα. Κινούνται ξεκάθαρα από καπιταλισμό «κατακόκκινο στα νύχια και στα δόντια».

Καταλήγοντας, η διεθνοποίηση της παραγωγής και των χρηματοπιστωτικών δραστηριοτήτων των μεγάλων κεφαλαίων έχει προκαλέσει μια θανάσιμη ηγεμονική διαμάχη μέσα σε πολύ σύντομο ιστορικό διάστημα. Η απειλή του παγκόσμιου πολέμου δεν πρόκειται να υποχωρήσει με πολιτικά ή ηθικά επιχειρήματα. Είναι καθήκον της Αριστεράς να διατηρήσει την ελπίδα της ειρήνης αντλώντας από τη μακρά αντιιμπεριαλιστική και αντικαπιταλιστική της παράδοση τόσο στη θεωρία όσο και στην πράξη.


Πρώτη δημοσίευση: Brave New Europe, 1.4.2024

Αναδημοσίευση: ThePressProject, 1.4.2024



BRAVE NEW EUROPE


April 1, 2024 


Costas Lapavitsas – Drifting toward world war




“The emerging hegemonic contest has no ideological content but is driven entirely by capitalist economic interests.”


Costas Lapavitsas is Professor of Economics at the School of Oriental and African Studies andconvenor at European Research Network on Social and Economic Policy. He is the lead author together with the EReNSEP Writing Collective of “The State of Capitalism: Economy, Society, and Hegemony” that was published in December. Read our Book Review HERE


A hegemonic contest of Great Powers

We live in an era of unprecedented military tensions threatening world war. Since 2022 two peer military powers – Russia and the USA with its allies, proxied by Kiev – have confronted each other, ruining Ukraine, and causing hundreds of thousands of deaths. The Middle East has been on the brink of generalised war for months as Israel continues to massacre Palestinians in Gaza aided and abetted by the USA. And tensions between two other peer military powers – the USA and China – have escalated enormously, raising the prospect of armed confrontation in the South China Sea.

The USA is still the foremost power, China is the rising economic power, and Russia is a great military power with a far stronger economy than the collective West imagined. These three Great Powers are contesting hegemony and gradually entering a macabre dance of war. This is certainly not how things looked in the first years of the twenty first century. How to explain it?

One way of doing it is by relying on the prevalent Liberal ideology, for instance, the works of Robert Keohane. The USA is a beacon of liberal democracy and the pivot of international institutional cooperation among countries that precludes overt hegemonic dominance. It is currently locked in struggle with authoritarian dictators in China and Russia. All those who value individual rights and democratic freedoms should side with it.

Proponents of these views have had a huge impact on US foreign policy, in effect shaping it for decades. Unfortunately, their assertions will not withstand a moment of critical scrutiny. But we do not even have to engage in that. The genocidal conduct of Israel in Gaza has put paid to these notions in practice. The Global South laughs at their mere mention.

More mileage could be gained through the Realist approach to world politics, for instance, the works of John Mearsheimer, who has distinguished himself as a vocal critic of the West in Ukraine. Great Powers inevitably seek hegemony and what matters is the balance of material factors – population, economic output, military force. The USA has dramatically underestimated Russia believing that it could be undermined via a military proxy buttressed by economic sanctions. The hegemonic power acted foolishly and will pay a price.

Realist analysis has immediate appeal for those who look at the world with the lenses of classical political economy. But it is still limited. What underpins the rise of China and the return of Russia? What are the structural forces leading the three Great Powers to compete for hegemony, pushing the world toward catastrophic war? These are vital questions that need to be answered.


Marxist theory of imperialism

Marxism offers the most persuasive reply by locating the underlying forces in the exploitative and oppressive relations of global capitalism. The analysis of imperialism remains one of the most enduring contributions of the Left to international politics in terms of both ideas and popular movements.

The canonical argument was, of course, developed by Lenin, drawing primarily on Hilferding. Both were confronted with the classical imperialism of the last quarter of the nineteenth and the first decades of the twentieth century, when mostly European colonialists divided Africa and other parts of the word, creating huge territorial empires and fighting each other murderously. The underlying structural forces were summed up by “finance capital”, that is, monopolistic industrial and commercial capital amalgamated with banking capital, with the banks in the driving seat.

Finance capital sought to establish territorial empires ensuring extraordinary profits through the export of commodities and the export of loanable capital. The profits extracted from the colonies allowed capitalists to buy off a layer of the working class, the “aristocracy of labour”. To achieve its territorial aims, finance capital needed the military support of its own state, and thus the world was divided in (mostly European) empires confronting each other. The latecomers, that is, Germany, Japan, and the USA, attempted to redivide the world to obtain a share of the profits. World War I followed, bringing the great slaughter of the fields of Flanders and elsewhere.

Imperialism continued to mark the twentieth century, pivoting on the USA, but took a very different form as formal colonial empires came to an end. In the second half of the century the hegemonic US dominated much of what was then called the Third World, while confronting the USSR and its allies. There was permanent Cold War but no generalised conflagration, partly because of the nuclear balance of terror.

Lenin’s and Hilferding’s arguments no longer held in the decades following World War II. To be sure there were great monopolistic enterprises, both US and European, that spread their tentacles across the world. However, finance was heavily controlled, the export of loanable capital was limited, and there was never any question of banks dominating private industry. US multinationals extracted profits from the periphery without need for a territorial empire. The Left produced theories of “dependency” and “underdevelopment” that sustained anti-imperialist movements across the world.

During that time, the USA oppressed and bullied peripheral countries, but its main opponent was the USSR. Military competition among the historical imperialist countries came to an end in 1945 and never re-emerged. When the USSR collapsed in 1991, the USA ascended to unique global hegemony. For a moment it seemed that Kautsky’s old theory of “ultra-imperialism” had come true, namely that competition among imperialists would eventually lead to one dominant power permanently pacifying hegemonic contests.

The rise of capitalism in China, Russia and elsewhere in the twenty first century has refuted such fantasies. Imperialism and the struggle for hegemony today are reminiscent of the times of Lenin and Hilferding, but they are also profoundly different. Some of their key features are summed up below by drawing on our recent book, The State of Capitalism.


Globalisation and financialisation

Monopolistic industrial and commercial capital currently dominates the world market. The great multinationals rule global capitalism, hailing mostly from the USA, Europe, and Japan, but increasingly also from China and other parts of the world. Their distinguishing feature is the internationalisation of production rather than the export of commodities. Crossing national borders to produce and generate profits is, of course, an old practice of capitalist business. Its scale during the last four decades is without precedent and even more important is the form it takes.

Production across borders is now possible without the capitalist necessarily having direct property rights over the productive capacity. Enormous production chains encircle the world with the participating enterprises often linked to each other through contract alone. The lead multinational sets the chain’s terms of pricing, credit, technology, delivery, and so on, seeking high profits for itself. At the same time, the chain allows small industrial firms in, say, Turkey or Thailand, to give an international character to their production without moving location or forfeiting property over capacity. At least two thirds of world trade take place within production chains dominated by multinationals, and there are chains led by multinationals originating in the periphery.

During the same period finance also became global in unprecedented ways, summed up by the financialisation of capitalism. Huge banks and “shadow banks”, that is, investment funds, hedge funds, and the like, operate continuously and in real time across several international markets. Capital exports are enormous, primarily among the old capitalist countries but there are also significant exports toward the periphery. The flows comprise mostly loanable capital to fund states as well as private businesses. Crucially, there are also substantial flows from one peripheral country to another.

Internationalised productive enterprises and global financial enterprises have created the most aggressive combination of capitals known to history. They are not amalgamated and neither dominates the other – there is no finance capital today in the manner of Lenin or Hilferding. Rather, the huge multinationals command vast liquid capital directly and make it available to financial markets. Microsoft or Pfizer continually interact with financial enterprises, but no bank can tell them what to do.

This pairing of capitals is the economic foundation of contemporary imperialism. They do not strive for territorial exclusivity, and nor do they need formal empires. What they require is, first, an institutional framework allowing them to stretch and dominate the world market and, second, a secure form of world money to settle obligations and preserve value globally. The state that can most adequately meet these requirements can lay claim to being the hegemon.

The hegemonic position of the USA derives from its pre-eminence in multilateral organisations, such as the IMF, the World Bank, and the WTO, as well as from its ability to determine the legal and practical framework of international commerce, accounting, finance, investment, and so on. Above all, it derives from the ability of the Federal Reserve to control access to the dollar as world money through foreign exchange swaps and other means. Naturally, the ultimate foundation is global military power.

The hegemonic power of the USA is manifest. Its financial institutions control the complex mechanisms of global transacting, clearing, and paying. Its multinationals produce and trade across the world, and some of these giants dominate the emerging new technologies. Its military forces encircle the globe, and a vast military budget dwarfs those of the rest or the world’s nations. The old imperialist countries are subordinated to it in geopolitical terms. Their own industrial and financial enterprises have largely adapted to the global framework dictated by the USA.

The US ruling class has shaped the current form of the world economy and drawn enormous benefits from its hegemonic position. Not least is its freedom to undertake monetary policy that affects the rest of the world, and at the same time result in a net transfer of resources from other countries forced to hold vast reserves of dollars. As often happens in history, however, the USA has ended up paying the price of its own success.


The rising challenge

First and foremost, the internationalisation of production and finance allowed the US ruling class and its allies to squeeze their own workers in unprecedented ways. There is no “aristocracy of labour” across the West, presumably bought off by the proceeds from abroad. Quite the contrary. There are enormous inequalities of income and wealth, a decline of domestic infrastructure and welfare provision, a despairing middle class, and vast layers of working poor.

Second and equally important, blinded by its own arrogance, the US ruling class misread global development. The internationalisation of production and finance allowed further centres of capitalist accumulation to appear across the periphery. Internationally oriented productive and financial capitals emerged, notably in China, but also in Russia, India, Brazil, and elsewhere. Supported by their own states, they established centres of dynamic domestic manufacturing and began to compete in the world market. Similarly to their competitors in the USA, but also in Europe and Japan, they seek favourable institutional conditions and controlled access to a reliable form of world money.

The challenge to US hegemony springs entirely from the dramatically reshaped periphery. The rising powers demand a say in the institutional shaping of the world market, including world money. Unlike the post-war years, and similarly to Lenin’s times, the emerging hegemonic contest has no ideological content but is driven entirely by capitalist economic interests. This is ultimately why it is exceedingly dangerous and raises the prospect of generalised war.

There is no obvious settlement the USA could reach with its challengers. Its own society is wracked by division and dissent; long ago it lost its global pre-eminence in manufacturing; recently it fell to second place in global trading; its military establishment is certainly vast, but its actual effectiveness is debatable. To be sure it retains financial and monetary pre-eminence, but that is not enough to ensure its position as unchallenged hegemon. Those days are gone for good.

It would be a grave mistake to overestimate the strength of its challengers, however. China holds roughly 3 trillion dollars but much of the hoard is kept abroad and any significant fall in the value of the dollar would damage it directly. Moreover, the international transactions of Chinese banks and enterprises are primarily denominated in dollars, perhaps to the tune of 2 trillion. And that is without even mentioning the domestic problems of China as rapid capitalist accumulation has come to an end and the rate of profit has declined.

For the foreseeable future, the USA will remain the dominant global power and the main threat to world peace locked in struggle to defend its hegemony. Its challengers, moreover, are anything but the bearers of a better promise for humanity. Capitalism red in tooth and claw propels them forward.

Internationalised production and finance have given rise to a deadly hegemonic contest within a very short order of historical time. The threat of world war will not subside through political or moral arguments. It is incumbent upon the Left to preserve the hope of peace by drawing on its long anti-imperialist and anti-capitalist tradition in both theory and practice.


Translation in Spanish


"La contienda hegemónica emergente no tiene contenido ideológico, sino que está impulsada enteramente por intereses económicos capitalistas".

Costas Lapavitsas es profesor de Economía en la Escuela de Estudios Orientales y Africanos (SOAS) y coordinador de la Red Europea de Investigación en Política Social y Económica (EReNSEP). Es el autor principal junto con el colectivo EReNSEP de "The State of Capitalism: economy, society and hegemony" que se publicó en diciembre. Lea la reseña del libro aquí


Una contienda hegemónica de grandes potencias

Vivimos en una era de tensiones militares sin precedentes que amenazan con una guerra mundial. Desde 2022, dos potencias militares pares –Rusia y EE. UU. con sus aliados, representados por Kiev– se han enfrentado, arruinando ucrania y causando centenares de miles de muertos. El Oriente Medio ha estado al borde de una guerra generalizada durante meses, ya que Israel continúa masacrando palestinos en Gaza ayudados e instigados por Estados Unidos. Y las tensiones entre otras dos potencias militares pares –los EE. UU. y China– han aumentado enormemente, lo que aumenta la perspectiva de una confrontación armada en el mar de China Meridional. 

Los EE. UU. siguen siendo la primera potencia, China es la potencia económica en ascenso y Rusia es una gran potencia militar con una economía mucho más fuerte de lo que el Occidente colectivo imaginaba. Estas tres grandes potencias se disputan la hegemonía y entran gradualmente en una macabra danza de la guerra. Ciertamente, no es así como se veían las cosas en los primeros años del siglo XXI. ¿Cómo explicarlo?

Una manera de hacerlo es confiando en la ideología liberal dominante; por ejemplo, las obras de Robert Keohane. Los EE. UU. son un faro de la democracia liberal y el pivote de la cooperación institucional internacional entre países, e impiden un dominio hegemónico manifiesto. Actualmente están en lucha con dictadores autoritarios en China y Rusia. Todos aquellos que valoran los derechos individuales y las libertades democráticas deberían ponerse de su lado. 

Los defensores de estos puntos de vista han tenido un gran impacto en la política exterior de Estados Unidos, en efecto modelándola durante décadas. Desgraciadamente, sus afirmaciones no resistirán un momento de escrutinio crítico. Pero ni siquiera tenemos que dedicarnos a eso. La conducta genocida de Israel en Gaza contradice estas nociones. El Sur Global se ríe de su mera mención.

Se podría comprender mejor a través del enfoque realista de la política mundial; por ejemplo, las obras de John Mearsheimer, que se ha distinguido como un crítico vocal de Occidente en Ucrania. Las grandes potencias buscan inevitablemente la hegemonía y lo que importa es el equilibrio de los factores materiales: población, producción económica, fuerza militar. Los EE. UU. han subestimado dramáticamente a Rusia creyendo que podría ser socavada a través de una guerra indirecta reforzada por sanciones económicas. El poder hegemónico actuó de manera insensata y pagará un alto precio.

El análisis realista tiene un atractivo inmediato para aquellos que miran el mundo con las lentes de la economía política clásica. Pero todavía es limitado. ¿Qué sustenta el ascenso de China y el retorno de Rusia? ¿Cuáles son las fuerzas estructurales que llevan a las tres grandes potencias a competir por la hegemonía, empujando al mundo hacia una guerra catastrófica? Estas son preguntas vitales que hay que responder.

Teoría marxista del imperialismo

El marxismo ofrece la respuesta más persuasiva, localizando las fuerzas subyacentes en las relaciones explotadoras y opresivas del capitalismo global. El análisis del imperialismo sigue siendo una de las contribuciones más duraderas de la izquierda a la política internacional tanto en términos de ideas como de movimientos populares. 

El argumento canónico fue, por descontado, desarrollado por Lenin, basándose principalmente en Hilferding. Ambos se enfrentaron al imperialismo clásico del último cuarto del siglo XIX y las primeras décadas del siglo XX, cuando la mayoría de los colonialistas europeos dividieron África y otras partes del mundo, creando enormes imperios territoriales y luchando entre ellos brutalmente. Las fuerzas estructurales subyacentes se resumían en el término "capital financiero", es decir, capital industrial y comercial monopolístico amalgamado con capital bancario, con los bancos en el asiento de conducción. 

El capital financiero pretendía establecer imperios territoriales que aseguraran beneficios extraordinarios mediante la exportación de mercancías y la exportación de capital prestable. Los beneficios extraídos de las colonias permitieron a los capitalistas comprar una capa de la clase obrera, la "aristocracia del trabajo". Para alcanzar sus objetivos territoriales, el capital financiero necesitaba el apoyo militar de su propio estado, y así el mundo estaba dividido en imperios (mayoritariamente europeos) enfrentados entre sí. Los que llegaron tarde, es decir, Alemania, Japón y EE. UU., intentaron volver a dividir el mundo para obtener una parte de los beneficios. Siguió la Primera Guerra Mundial, llevando a la gran matanza de los campos de Flandes y otros lugares.

El imperialismo continuó marcando el siglo XX, pivotando sobre los EE. UU., pero tomó una forma muy diferente a medida que los imperios coloniales formales llegaban a su fin. En la segunda mitad del siglo, los Estados Unidos hegemónicos dominaron gran parte de lo que entonces se llamaba el Tercer Mundo, mientras se enfrentaban a la URSS y sus aliados. Hubo una Guerra Fría permanente, pero no una conflagración generalizada, en parte debido al equilibrio nuclear del terror.

Los argumentos de Lenin y Hilferding ya no se mantenían en las décadas posteriores a la Segunda Guerra Mundial. Ciertamente, había grandes empresas monopolísticas, tanto norteamericanas como europeas, que extendían sus tentáculos por todo el mundo. Sin embargo, las finanzas estaban fuertemente controladas, la exportación de capital prestable era limitada, y nunca hubo ningún caso de bancos que dominaran la industria privada. Las multinacionales norteamericanas extraían beneficios de la periferia sin necesidad de un imperio territorial. La izquierda produjo teorías de "dependencia" y "subdesarrollo" que sostuvieron los movimientos antiimperialistas en todo el mundo. 

Durante este tiempo, los EE. UU. oprimieron e intimidaron a los países periféricos, pero su principal oponente fue la URSS. La competencia militar entre los países imperialistas históricos llegó a su fin en 1945 y nunca volvió a resurgir. Cuando la URSS se derrumbó en 1991, los EE. UU. ascendieron a una hegemonía mundial única. Por un momento pareció que la vieja teoría del "ultraimperialismo" de Kautsky se había hecho realidad, es decir, que la competencia entre imperialistas eventualmente conduciría a una potencia dominante pacificando permanentemente las contiendas hegemónicas. 

El ascenso del capitalismo en China, Rusia y otros lugares del siglo XXI ha refutado estas fantasías. El imperialismo y la lucha por la hegemonía hoy recuerdan los tiempos de Lenin y Hilferding, pero también son profundamente diferentes. Algunas de sus características clave se resumen a continuación basándose en nuestro libro reciente, El estado del capitalismo (The State of Capitalism).

Globalización y financiarización

El capital industrial y comercial monopolístico domina actualmente el mercado mundial. Las grandes multinacionales gobiernan el capitalismo global, provenientes principalmente de EE. UU., Europa y Japón, pero cada vez más también de China y otras partes del mundo. Su rasgo diferencial es la internacionalización de la producción, más que la exportación de materias primas. Cruzar las fronteras nacionales para producir y generar beneficios es, por supuesto, una vieja práctica de los negocios capitalistas. Su escala durante las últimas cuatro décadas no tiene precedentes y aún es más importante la forma que adopta. 

La producción a través de las fronteras es ahora posible sin que el capitalista tenga necesariamente derechos de propiedad directos sobre la capacidad productiva. Enormes cadenas de producción rodean el mundo con las empresas participantes, a menudo vinculadas entre sí sólo por contrato. La multinacional líder establece los términos de precios, crédito, tecnología, entrega, etc. de la cadena, buscando altos beneficios para sí misma. Al mismo tiempo, la cadena permite a pequeñas empresas industriales de, por ejemplo, Turquía o Tailandia, dar un carácter internacional a su producción sin cambiar de ubicación ni poner la propiedad por encima de la capacidad. Al menos dos tercios del comercio mundial tienen lugar dentro de cadenas productivas dominadas por multinacionales, y hay cadenas lideradas por multinacionales originarias de la periferia.

Durante el mismo período, las finanzas también se hicieron globales de maneras sin precedentes, resumidas por la financiarización del capitalismo. Los grandes bancos y "bancos en la sombra", es decir, fondos de inversión, hedge funds y similares, operan continuamente y en tiempo real en varios mercados internacionales. Las exportaciones de capitales son enormes, principalmente entre los antiguos países capitalistas, pero también hay exportaciones significativas hacia la periferia. Los flujos comprenden principalmente capital prestable para financiar estados, así como empresas privadas. De manera crucial, también hay flujos sustanciales de un país periférico a otro.

Las empresas productivas internacionalizadas y las empresas financieras globales han creado la combinación de capitales más agresiva conocida en la historia. No se amalgaman ni dominan el uno al otro: hoy no hay capital financiero a la manera de Lenin o Hilferding. Más bien, las grandes multinacionales controlan directamente el gran capital líquido y lo ponen a disposición de los mercados financieros. Microsoft o Pfizer interactúan continuamente con empresas financieras, pero ningún banco les puede decir qué tienen que hacer.

Este binomio de capitales es el fundamento económico del imperialismo contemporáneo. No luchan por la exclusividad territorial, ni necesitan imperios formales. Lo que requieren es, en primer lugar, un marco institucional que les permita expandirse y dominar el mercado mundial y, en segundo lugar, una forma segura de dinero mundial para liquidar obligaciones y preservar el valor globalmente. El estado que pueda cumplir más adecuadamente con estos requisitos puede alzarse con la hegemonía.

La posición hegemónica de EE. UU. deriva de su preeminencia en organismos multilaterales, como el FMI, el Banco Mundial y la OMC, así como de su capacidad para determinar el marco legal y práctico del comercio internacional, la contabilidad, las finanzas, las inversiones, etc. Sobre todo, deriva de la capacidad de la Reserva Federal para controlar el acceso al dólar como moneda mundial a través de la reserva de divisas y otros medios. Naturalmente, el fundamento último es el poder militar mundial.

El poder hegemónico de los EE. UU. es manifiesto. Sus instituciones financieras controlan los complejos mecanismos globales de transacción, compensación y pago. Sus multinacionales producen y comercian en todo el mundo, y algunos de estos gigantes dominan las nuevas tecnologías emergentes. Sus fuerzas militares rodean el mundo, y un vasto presupuesto militar empequeñece los del resto de naciones del mundo. Los viejos países imperialistas están subordinados en términos geopolíticos. Sus propias empresas industriales y financieras se han adaptado en gran medida al marco global dictado por los EE. UU.

La clase dominante norteamericana ha modelado la forma actual de la economía mundial y ha sacado enormes beneficios de su posición hegemónica. No menos importante es su libertad para emprender una política monetaria que afecta al resto del mundo y, al mismo tiempo, se traduce en una transferencia neta de recursos de otros países obligados a mantener enormes reservas de dólares. Como suele pasar en la historia, sin embargo, los EE. UU. han acabado pagando el precio de su propio éxito.

La disputa creciente

En primer lugar, la internacionalización de la producción y las finanzas permitió a la clase dominante norteamericana y a sus aliados exprimir a sus propios trabajadores de manera inaudita. No hay "aristocracia del trabajo" en todo Occidente, presumiblemente comprada por los ingresos del extranjero. Al contrario. Hay enormes desigualdades de ingresos y riqueza, una disminución de la infraestructura doméstica y la provisión de bienestar, una clase media desesperada y vastas capas de trabajadores pobres. 

En segundo lugar, e igualmente importante, enceguecida por su propia arrogancia, la clase dominante norteamericana leyó mal el desarrollo global. La internacionalización de la producción y las finanzas permitió la aparición de nuevos centros de acumulación capitalista en toda la periferia. Surgieron capitales productivos y financieros orientados internacionalmente, sobre todo en China, pero también en Rusia, India, Brasil y otros lugares. Con el apoyo de sus propios estados, establecieron centros de fabricación doméstica dinámica y comenzaron a competir en el mercado mundial. Al igual que sus competidores en EE. UU., pero también en Europa y en Japón, buscan condiciones institucionales favorables y acceso controlado a una forma fiable de dinero mundial.

El desafío a la hegemonía norteamericana surge completamente de la periferia dramáticamente remodelada. Las potencias emergentes exigen voz y voto en la configuración institucional del mercado mundial, incluido el dinero mundial. A diferencia de los años de posguerra, y de manera similar a la época de Lenin, la contienda hegemónica emergente no tiene contenido ideológico, sino que está impulsada completamente por intereses económicos capitalistas. Esta es, en última instancia, la razón por la que es extremadamente peligrosa y plantea la perspectiva de una guerra generalizada. 

No hay ningún acuerdo evidente al que los EE. UU. puedan llegar con sus rivales. Su propia sociedad está destrozada por la división y la confrontación; hace mucho tiempo perdió su preeminencia mundial en la fabricación; recientemente cayó al segundo lugar en el comercio global; su establishment militar es ciertamente vasto, pero su eficacia real es discutible. Sin duda, conserva la preeminencia financiera y monetaria, pero esto no es suficiente para asegurar su posición como hegemón indiscutible. Esos días ya pasaron definitivamente.

Sin embargo, sería un grave error sobreestimar la fuerza de sus rivales. China tiene aproximadamente 3 billones de dólares en reservas, pero gran parte del tesoro se mantiene en el extranjero y cualquier caída significativa del valor del dólar le perjudicaría directamente. Además, las transacciones internacionales de los bancos y de las empresas chinas están denominadas principalmente en dólares, quizás por un valor de 2 billones. Y eso sin ni siquiera mencionar los problemas internos de China, ya que la rápida acumulación capitalista ha llegado a su fin y la tasa de beneficio ha disminuido.

En un futuro previsible, los EE. UU. seguirán siendo la potencia mundial dominante y la principal amenaza para la paz mundial atrapada en la lucha por defender su hegemonía. Sus rivales, además, son cualquier cosa menos los portadores de una mejor promesa para la humanidad. El capitalismo, con sangre derramando de dientes y garras, es lo que los impulsa hacia adelante. 

La producción y las finanzas internacionalizadas han dado lugar a una contienda hegemónica mortífera en un corto periodo histórico. La amenaza de guerra mundial no remitirá a través de argumentos políticos o morales. Corresponde a la izquierda preservar la esperanza de la paz basándose en su larga tradición antiimperialista y anticapitalista, tanto en la teoría como en la práctica.


Translation in Catalan


"La contesa hegemònica emergent no té contingut ideològic, sinó que està impulsada totalmente per interessos econòmics capitalistes".

Costas Lapavitsas és professor d'Economia a l'Escola d'Estudis Orientals i Africans (SOAS) i coordinador de la Xarxa Europea de Recerca en Política Social i Econòmica (EReNSEP). És l'autor principal juntament amb el col·lectiu d'escriptura EReNSEP de "L'estat del capitalisme: economia, societat i hegemonia" (The State of Capitalism: economy, society and hegemony) que es va publicar al desembre. Llegiu la ressenya del llibre aquí


Una contesa hegemònica de grans potències

Vivim en una era de tensions militars sense precedents que amenacen amb guerra mundial. Des del 2022, dues potències militars semblants –Rússia i els EUA amb els seus aliats, apoderats per Kíiv– s'han enfrontat, arruïnant Ucraïna i causant centenars de milers de morts. L'Orient Mitjà ha estat a la vora d'una guerra generalitzada durant mesos, ja que Israel continua massacrant palestins a Gaza ajudats i instigats pels Estats Units. I les tensions entre altres dues potències militars –els EUA i la Xina– han augmentat enormement, cosa que augmenta la perspectiva d'una confrontació armada al mar de la Xina Meridional. 

Els EUA segueixen sent la primera potència, la Xina és la potència econòmica en ascens i Rússia és una gran potència militar amb una economia molt més forta del que l'Occident col·lectiu imaginava. Aquestes tres grans potències es disputen l'hegemonia i entren gradualment en una macabra dansa de la guerra. Certament, no és així com es veien les coses en els primers anys del segle XXI. Com explicar-ho?

Una manera de fer-ho és confiant en la ideologia liberal predominant, per exemple, les obres de Robert Keohane. Els EUA són un far de la democràcia liberal i el pivot de la cooperació institucional internacional entre països que impedeix un domini hegemònic manifest. Actualment estan endinsats en una lluita amb dictadors autoritaris de la Xina i Rússia. Tots aquells que valoren els drets individuals i les llibertats democràtiques haurien de posar-se del seu costat. 

Els defensors d'aquests punts de vista han tingut un gran impacte en la política exterior dels Estats Units, en efecte modelant-la durant dècades. Malauradament, les seves afirmacions no resistiran un moment d'escrutini crític. Però ni tan sols hem de dedicar-nos a això. La conducta genocida d'Israel a Gaza ha posat en entredit aquestes nocions. El Sud Global se'n riu de la seva mera menció.

Es podria assolir major comprensió a través de l'enfocament realista de la política mundial, per exemple, les obres de John Mearsheimer, que s'ha distingit com un crític vocal d'Occident a Ucraïna. Les grans potències busquen inevitablement l'hegemonia i el que importa és l'equilibri dels factors materials: població, producció econòmica, força militar. Els EUA han subestimat dramàticament Rússia creient que podria ser soscavada a través d'un apoderat militar reforçat per les sancions econòmiques. El poder hegemònic va actuar de manera insensata i ho pagarà car.

L'anàlisi realista té un atractiu immediat per a aquells que miren el món amb les lents de l'economia política clàssica. Però encara és limitat. Què sustenta l'ascens de la Xina i el retorn de Rússia? Quines són les forces estructurals que porten les tres grans potències a competir per l'hegemonia, empenyent el món cap a una guerra catastròfica? Aquestes són preguntes vitals que cal respondre.

Teoria marxista de l'imperialisme

El marxisme ofereix la resposta més persuasiva localitzant les forces subjacents en les relacions explotadores i opressives del capitalisme global. L'anàlisi de l'imperialisme segueix sent una de les contribucions més duradores de l'esquerra a la política internacional tant en termes d'idees com de moviments populars. 

L'argument canònic va ser, per descomptat, desenvolupat per Lenin, basant-se principalment en Hilferding. Tots dos es van enfrontar a l'imperialisme clàssic de l'últim quart del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, quan la majoria dels colonialistes europeus van dividir l’Àfrica i altres parts del món, creant enormes imperis territorials i lluitant entre ells de forma assassina. Les forces estructurals subjacents es resumien en "capital financer", és a dir, capital industrial i comercial monopolístic amalgamat amb capital bancari, amb els bancs al seient del conductor. 

El capital financer pretenia establir imperis territorials que asseguressin beneficis extraordinaris mitjançant l'exportació de mercaderies i l'exportació de capital prestable. Els beneficis extrets de les colònies van permetre als capitalistes comprar una capa de la classe obrera, l'"aristocràcia del treball". Per assolir els seus objectius territorials, el capital financer necessitava el suport militar del seu propi estat, i així el món es va dividir en imperis (majoritàriament europeus) enfrontats entre si. Els que arribaven tard, és a dir, Alemanya, el Japó i els EUA, van intentar tornar a dividir el món per obtenir una part dels beneficis. Va seguir la Primera Guerra Mundial, portant la gran matança dels camps de Flandes i altres llocs.

L'imperialisme va continuar marcant el segle XX, pivotant sobre els EUA, però va prendre una forma molt diferent a mesura que els imperis colonials formals arribaven a la seva fi. A la segona meitat del segle, els Estats Units hegemònics van dominar gran part del que llavors s'anomenava el Tercer Món, mentre s'enfrontaven a l'URSS i els seus aliats. Hi va haver una Guerra Freda permanent, però no una conflagració generalitzada, en part a causa de l'equilibri nuclear del terror.

Els arguments de Lenin i Hilferding ja no es mantenien en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial. Certament, hi havia grans empreses monopolístiques, tant nord-americanes com europees, que estenien els seus tentacles per tot el món. No obstant això, les finances estaven fortament controlades, l'exportació de capital prestable fou limitada, i mai hi va haver cap cas de bancs que dominessin la indústria privada. Les multinacionals nord-americanes extreien beneficis de la perifèria sense necessitat d'un imperi territorial. L'esquerra va produir teories de "dependència" i "subdesenvolupament" que van sostenir els moviments antiimperialistes a tot el món. 

Durant aquest temps, els EUA van oprimir i intimidar els països perifèrics, però el seu principal oponent va ser l'URSS. La competència militar entre els països imperialistes històrics va arribar a la seva fi el 1945 i mai va tornar a ressorgir. Quan l'URSS es va ensorrar el 1991, els EUA van ascendir a una hegemonia mundial única. Per un moment semblà que la vella teoria de l'"ultraimperialisme" de Kautsky s'havia fet realitat, és a dir, que la competència entre imperialistes eventualment conduiria a una potència dominant pacificant permanentment les conteses hegemòniques. 

L'ascens del capitalisme a la Xina, Rússia i altres llocs del segle XXI ha refutat aquestes fantasies. L'imperialisme i la lluita per l'hegemonia avui recorden els temps de Lenin i Hilferding, però també són profundament diferents. Algunes de les seves característiques clau es resumeixen a continuació basant-se en el nostre llibre recent, L'estat del capitalisme (The State of Capitalism).

Globalització i financiarització

El capital industrial i comercial monopolístic domina actualment el mercat mundial. Les grans multinacionals governen el capitalisme global, provinents principalment dels EUA, Europa i Japó, però cada vegada més també de la Xina i altres parts del món. El seu tret diferencial és la internacionalització de la producció, més que no pas l'exportació de primeres matèries. Creuar les fronteres nacionals per produir i generar beneficis és, per descomptat, una vella pràctica dels negocis capitalistes. La seva escala durant les últimes quatre dècades no té precedents i encara és més important la forma que adopta. 

La producció a través de les fronteres és ara possible sense que el capitalista tingui necessàriament drets de propietat directes sobre la capacitat productiva. Enormes cadenes de producció envolten el món amb les empreses participants sovint vinculades entre si només per contractes. La multinacional líder estableix els termes de preus, crèdit, tecnologia, lliurament, etc. de la cadena, buscant alts beneficis per a si mateixa. Al mateix temps, la cadena permet a petites empreses industrials de, per exemple, Turquia o Tailàndia, donar un caràcter internacional a la seva producció sense canviar d'ubicació ni posar la propietat per sobre de la capacitat. Almenys dos terços del comerç mundial tenen lloc dins de cadenes productives dominades per multinacionals, i hi ha cadenes liderades per multinacionals originàries de la perifèria.

Durant el mateix període, les finances també es van fer globals de maneres sense precedents, resumides per la financerització del capitalisme. Els grans bancs i "bancs a l'ombra", és a dir, fons d'inversió, hedge funds i similars, operen contínuament i en temps real en diversos mercats internacionals. Les exportacions de capitals són enormes, principalment entre els antics països capitalistes, però també hi ha exportacions significatives cap a la perifèria. Els fluxos comprenen principalment capital prestable per finançar estats, així com empreses privades. De manera crucial, també hi ha fluxos substancials d'un país perifèric a un altre.

Les empreses productives internacionalitzades i les empreses financeres globals han creat la combinació de capitals més agressiva coneguda en la història. No s'amalgamen ni dominen l’un a l'altre: avui no hi ha capital financer a la manera de Lenin o Hilferding. Més aviat, les grans multinacionals controlen directament el gran capital líquid i el posen a disposició dels mercats financers. Microsoft o Pfizer interactuen contínuament amb empreses financeres, però cap banc els pot dir què han de fer.

Aquest binomi de capitals és el fonament econòmic de l'imperialisme contemporani. No lluiten per l'exclusivitat territorial, ni necessiten imperis formals. El que requereixen és, en primer lloc, un marc institucional que els permeti expandir-se i dominar el mercat mundial i, en segon lloc, una forma segura de diners mundials per liquidar obligacions i preservar el valor globalment. L'estat que pot complir més adequadament amb aquests requisits pot reclamar ser l'hegemònic.

La posició hegemònica dels EUA deriva de la seva preeminència en organismes multilaterals, com l'FMI, el Banc Mundial i l'OMC, així com de la seva capacitat per determinar el marc legal i pràctic del comerç internacional, la comptabilitat, les finances, les inversions, etc. Sobretot, deriva de la capacitat de la Reserva Federal per controlar l'accés al dòlar com a moneda mundial a través de swaps de divises i altres mitjans. Naturalment, el fonament últim és el poder militar mundial.

El poder hegemònic dels EUA és manifest. Les seves institucions financeres controlen els complexos mecanismes globals de transacció, compensació i pagament. Les seves multinacionals produeixen i comercien a tot el món, i alguns d'aquests gegants dominen les noves tecnologies emergents. Les seves forces militars envolten el món, i un vast pressupost militar empetiteix els de la resta de nacions del món. Els vells països imperialistes hi estan subordinats en termes geopolítics. Les seves pròpies empreses industrials i financeres s'han adaptat en gran mesura al marc global dictat pels EUA.

La classe dominant nord-americana ha modelat la forma actual de l'economia mundial i ha tret enormes beneficis de la seva posició hegemònica. No menys important és la seva llibertat per emprendre una política monetària que afecta la resta del món i, al mateix temps, es tradueix en una transferència neta de recursos d'altres països obligats a mantenir enormes reserves de dòlars. Com sol passar a la història, però, els EUA han acabat pagant el preu del seu propi èxit.

La disputa creixent

En primer lloc, la internacionalització de la producció i les finances va permetre a la classe dominant nord-americana i als seus aliats esprémer els seus propis treballadors de maneres sense precedents. No hi ha "aristocràcia del treball" a tot Occident, presumiblement comprada pels ingressos de l'estranger. Al contrari. Hi ha enormes desigualtats d'ingressos i riquesa, una disminució de la infraestructura domèstica i la provisió de benestar, una classe mitjana desesperada i vastes capes de treballadors pobres. 

En segon lloc, i igualment important, encegada per la seva pròpia arrogància, la classe dominant nord-americana va llegir malament el desenvolupament global. La internacionalització de la producció i les finances va permetre l'aparició de nous centres d'acumulació capitalista a tota la perifèria. Van sorgir capitals productius i financers orientats internacionalment, sobretot a la Xina, però també a Rússia, l'Índia, el Brasil i altres llocs. Amb el suport dels seus propis estats, van establir centres de fabricació domèstica dinàmica i van començar a competir en el mercat mundial. De la mateixa manera que els seus competidors als EUA, però també a Europa i al Japó, busquen condicions institucionals favorables i accés controlat a una forma fiable de diners mundials.

El desafiament a l'hegemonia nord-americana sorgeix completament de la perifèria dramàticament remodelada. Les potències emergents exigeixen veu i vot en la configuració institucional del mercat mundial, inclosos el diner mundial. A diferència dels anys de postguerra, i de manera similar a l'època de Lenin, la contesa hegemònica emergent no té contingut ideològic, sinó que està impulsada completament per interessos econòmics capitalistes. Aquesta és, en última instància, la raó per la qual és extremadament perillosa i planteja la perspectiva d'una guerra generalitzada. 

No hi ha cap acord evident al qual els EUA puguin arribar amb els seus rivals. La seva pròpia societat està destrossada per la divisió i la confrontació; fa molt de temps va perdre la seva preeminència mundial en la fabricació; recentment va caure al segon lloc en el comerç global; el seu establishment militar és certament vast, però la seva eficàcia real és discutible. De ben segur que conserva la preeminència financera i monetària, però això no és suficient per assegurar la seva posició com a hegemon indiscutible. Aquells dies han passat definitivament.

No obstant això, seria un greu error sobreestimar la força dels seus rivals. La Xina té aproximadament 3 bilions de dòlars en reserves, però gran part del tresor es manté a l'estranger i qualsevol caiguda significativa del valor del dòlar la perjudicaria directament. A més a més, les transaccions internacionals dels bancs i de les empreses xineses estan denominades principalment en dòlars, potser per un valor de 2 bilions. I això sense ni tan sols esmentar els problemes interns de la Xina, ja que la ràpida acumulació capitalista ha arribat a la seva fi i la taxa de benefici ha disminuït.

En un futur previsible, els EUA continuaran sent la potència mundial dominant i la principal amenaça per a la pau mundial atrapada en la lluita per defensar la seva hegemonia. Els seus rivals, a més, són qualsevol cosa menys els portadors d'una millor promesa per a la humanitat. El capitalisme, regalimant sang de dents i urpes, és el que els impulsa cap endavant. 

La producció i les finances internacionalitzades han donat lloc a una contesa hegemònica mortífera en un curt període històric. L'amenaça de guerra mundial no remetrà a través d'arguments polítics o morals. Correspon a l'esquerra preservar l'esperança de la pau basant-se en la seva llarga tradició antiimperialista i anticapitalista, tant en la teoria com en la pràctica.